NA ?

 

Eren les 8:12 d'un dijous. Tothom estava en silenci. La porta estava tancada, les persianes eren abaixades i els llums dels fusibles parpellejaven de forma intermitent i generaven inquietud a la sala. Les fileres on érem estaven perfectament alineades recreant una falsa sensació d'ordre. La gent estava ansiosa.

Molts miraven de reüll les finestres i les portes, potser amb un indici d'esperança que s'obrissin per poder escapar. Òbviament no ho van fer. Altres miraven fixament el terra, potser perduts en els seus pensaments. A les cares adormides de quasi tots regalimaven gotes fredes de suor. Una noia va començar a tenir nàusees; al cap de poc es va desmaiar i entre dues persones la van treure de l'aula, encara que tot seguit va tornar-hi a entrar.

Arribava el moment de la veritat.

Unes passes anaven passant per les diferents taules i lliscaven uns fulls. De fons s'escoltaven plors, sospirs d'alleujament i algun crit de desesperació. M'estava angoixant. El meu cor palpitava tan de pressa que em vaig haver de dur la mà al pit per por que se'm sortís. Després d'uns minuts de pànic intern, les passes es van aturar davant meu. El meu cor va parar de bategar: una sensació de desesperació  va envair el cos i vaig desitjar desaparèixer. La persona davant meu va fer lliscar un full a la meva taula. Vaig tancar els ulls i després de resar un parenostre els vaig tornar a obrir lentament. Vaig mirar el paper fixament.

Aprovat.

No m'ho podia creure. Llàgrimes de felicitat lliscaven pel meu rostre. Ho havia fet. Havia aprovat l'examen final de sintaxi.

Sara D.