Text guanyador del concurs literari de Sant Jordi (3r i 4t d'ESO)

    

                                                                                                                                 29 d'abril de 1891

Estimada Elizabeth,

No saps quantes han sigut les vegades que he reescrit aquesta carta, moltes d’elles quan encara vivies, però el fet de saber que mai em correspondries em tirava cap enrere. Finalment m’he decidit a fer-ho perquè la necessitat de fer fora aquestes paraules, aquests sentiments, ha pogut amb mi.

Encara que el nostre matrimoni va ser per assumptes econòmics, jo et vaig estimar amb tot el meu cos i ànima, i encara que la teva pertanyés a una altra, vaig esperar-te a les ombres amb l'esperança que alguna vegada et fixessis en mi. Potser també vaig tenir part de culpa per mostrar-me tan indiferent i inaccessible quan en veritat l’amor que sentia per tu era tan immarcescible que encara no existeixen paraules per descriure'l i cada vegada que m’adonava que t’havies escapat per estar amb ella el cor se’m trencava i m’envaïa una pena que pensava que em mataria. Només em consolava saber que almenys eres meva encara que només fos en el paper.

Si tornéssim a néixer i poguéssim coincidir una altra vegada, aquest cop aprofitaria per demostrar-te el meu sempitern amor. Per intentar poder dir que ets meva en paper i en ànima i que m’estimes. I si m’apartessis, aquesta vegada no et deixaria anar tan fàcilment i mouria cel i terra perquè només estiguessis al meu costat.

Recordo que la primera vegada que ens vam veure, un 29 d’abril de 1833, en aquell camp de gira-sols que semblava que ballava per tu. Portaves aquell vestit blau que t'il·luminava els ulls humits per les llàgrimes. Em vas dir que era el teu aniversari, i que ningú se’n recordava; que ni tan sols eres a casa i que havies anat allà perquè t’agradava veure ballar les margarides i els gira-sols, les teves flors preferides, però que justament, de margarides, no n’hi havia. 

Vaig avançar una mica, deixant-te sola un altre cop, fins que les vaig trobar. Vaig recollir te'n unes quantes i vaig tornar on eres. Vaig entregar-te el ram entre els cabells et vaig col·locar la que, sota el meu paper, em va semblar més bella. Tu, sorpresa, vas eixugar-te les llàgrimes que encara et quedaven i em vas somriure i vas fer que es despertés alguna cosa fins aleshores reposant en la meva ànima. Segur que uns dies després les flors es van morir (la seva qualitat etèria és només comparable amb la nostra pròpia) però aquell somriure i el fet de fer-te feliç van perdurar amb mi fins avui.

Perdona si m’he anat una mica del fil, atès que ja soc vell i en el poc temps que queda he d’arrencar-me moltes coses. Només en queda esperar que aquesta carta t’arribi d’alguna manera i sàpigues que ara i sempre les meves vides, morts i ànimes seran teves

Dorian.

Pseudònim: Segismundo

Nom real. Sara Delcazo (4t d'ESO B).